Com em puc fer soci?

Per poder ser soci, el millor serà que llegeixis AIXÒ i, per suposat, has de Ser major d'edat.

Per a mes informació, truca al 937 890 332

dissabte, 11 de juliol de 2009

Un ciutadà model

Aquest és l'inconvenient d'anar a caçar, cal aixecar-se molt aviat, però que hi farem, no hi ha recompensa sense sacrifici.

Surto del llit, procurant no despertar a la meva dona, que dorm profundament.
Arribant a la cuina el primer és un cafè i una cigarreta mentre em preparo una mica d'esmorzar. La veritat és que, fins que no em prenc el primer cafè, no funciono.
Esmorzo unes torrades amb mantega acompanyades amb un altre cafè. Sembla que el dia va prenent un altre color.
Em vesteixo i carrego les escopetes, la munició i la roba al cotxe. Avui promet ser divertit. Em vaig apostar el vi amb el Joan, i no penso pagar-lo. Des de sempre he estat millor caçador que ell.

Condueixo amb prudència, no superant en cap cas els límits de velocitat i vaig amb compte de llençar les burilles en zones de la carretera on gens pugui cremar. Tampoc és qüestió de provocar un incendi.

Quan arribo al punt acordat, gairebé han arribat tots. Això promet. Per descomptat el Pere ja està fent circular la seva vella bota, heretada del seu avi segons explica sempre, i el Lluís ja està amb les seves bromes i els seus acudits. Haig de reconèixer que el vinillo del Pere no està malament, gens malament.
Em canvio, m'asseguro de tenir tot el necessari i repasso mentalment l'equip: escopeta, munició, encenedor, tabac... si, crec que ho tinc tot. A guanyar l'aposta s'ha dit!

No ha estat gens malament el matí, encara que al final el Joan m'ha guanyat, la mare que el va parir! Però en realitat no em molesta, m'ha guanyat justament. El malparit venia preparat i, al final, ha guanyat el millor.

Així que, amb les peces cobrades ens anem al restaurant de sempre, on ens les cuinen tal com a nosaltres ens agrada. Mentre el Lluís (el gourmet del grup) xerra amb el cuiner sobre la millor manera de fer el menjar, jo em dirigeixo al celler, on tinc l'accés lliure. Són molts anys venint i l'amo, el Mariano, és com de la família. No és que jo sigui un sumiller, ni de bon tros, però m'agrada saber de vins, i acostumo a ser el que el tria, així que em passejo pel celler tranquil·lament, deixant-me emportar per les aromes de la cuina i tractant de donar amb l'ampolla adequada per l'ocasió. Per fi la trobo. Agafo tres ampolles, si, amb tres crec que hi haurà prou.

Quin afartament!. Aquest Lluís és un fenomen donant-li instruccions al cuiner i, modèstia a part, el vi que vaig triar l'acompanyava a la perfecció. Amb el carajillo s'imposa un puro. No es pot acabar aquest tiberi amb una simple cigarreta. Per sort el Pere, previsor com ell sol, ha dut uns cohibas importats, segons ell, directament de Cuba. I com sempre, el Mariano es fa pregar quan el Pere li oferix el seu (sempre en porta cinc puros, un per al Mariano), però com sempre, al final el convencem perquè se'l fumi. Reconec que aquests cohibas són el tancament ideal d'una gran jornada.

Entrant a casa veig la preocupació al rostre de la meva dona. Em poso una mica nerviós i li pregunto que passa. Ella m'explica que ahir a la nit, la veïna, l'Anna, quan tornava a casa seva, va veure al nen al parc amb els seus amics. L'Anna diu que està segura que estaven fumant porros.

La notícia gairebé em tomba, però no em deixo vèncer. Deixo les escopetes damunt de la taula, encenc una cigarreta i, per donar-me temps, em serveixo un whisky. Mentre ho faig no puc deixar de pensar "Merda! El meu fill és drogoaddicte. Merda!".

Estic segur que aquesta nit necessitaré les pastilles per dormir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada